La venalitat dels càrrecs als ajuntaments borbònics: el cas de Cambrils (1741-1748)

Aquest article ha estat publicat al núm. XXVII de la revista "Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols" (Col·legi de Notaris de Barcelona: 2009). Descarregable des del web de la Fundació Noguera. Vegeu també la notícia publicada a Revista Cambrils. Divulgat a través d'una conferència celebrada el 7 de desembre de 2010 al Museu Molí de les Tres Eres de Cambrils. Vegeu-ne la crònica escrita per Ignasi Martí a Revista Cambrils.

RESUM: Entre finals del 1738 i primers del 1739, després d’una vintena d’anys de la implantació del nou model municipal de talla borbònica a Catalunya, Felip V (o Felip IV d’Aragó) manà posar a la venda els càrrecs municipals (regidories i oficis subalterns) per tal que fossin adquirits de manera vitalícia o bé por juro de heredad, és a dir, hereditària. A diferència dels primers anys d’implantació del règim borbònic, aquesta vegada la Reial Audiència a penes intervingué en l’avaluació dels candidats a adquirir regidories, sinó que tot plegat fou una operació inesperada i ràpida manada pel rei des de Madrid i desplegada des del Consejo de Castilla. La mesura obeïa a necessitats econòmiques del regne, ocasionades sobretot per les guerres, i ja havia estat emprada anteriorment en altres indrets, com França i Castella i les seves possessions americanes, on era una pràctica comuna i recurrent.D’entrada, cal recordar la diferència entre els ajuntaments de les localitats caps de corregiment i els dels altres municipis (fossin senyorials o reials). Mentre que les primeres foren dotades d’antuvi (això és, arran de l’aplicació del decret de la Nova Planta) d’un ajuntament de regidors perpetus designats pel Consejo de Castilla, a la resta de localitats la Reial Audiència nomenava ajuntaments amb regidors de renovació anual a partir de les propostes efectuades prèviament des del mateix consistori mitjançant l’elaboració de dues llistes de candidats anomenades ternes. Per tant, la situació dels ajuntaments de les capitalitats de corregiment es veié poc afectada per la campanya de 1739 sobre la venda dels càrrecs municipals, atès que aquests ja eren vitalicis. No obstant això, les vacants existents en aquests municipis es cobriren, en bona part, per la compra a uns preus superiors als demanats en altres poblacions de menor rang, com ocorregué a Tarragona. En aquesta ciutat es documenta, de fet, un dels primers casos de denúncia en motiu de la corrupció i els abusos practicats per alguns regidors perpetus, uns problemes que s’arrossegaran gairebé a tot arreu. De totes maneres, és a partir de la dècada dels quaranta quan s’evidencien les protestes contra els càrrecs vitalicis a tota mena de municipis. Ara bé, mentre que moltes localitats subalternes pogueren recuperar la titularitat dels càrrecs, les capitals de corregiment mantingueren el seu sistema municipal de regidors perpetus fins a les reformes liberals decimonòniques (malgrat les reformes carolines de la dècada de 1760 i posteriors).