Cambrils: la reformulació del debat identitari

Carta publicada a Revista Cambrils, núm. 374, del setembre de 2002.

TEXT COMPLET: A inicis de setembre de 1999 el padró municipal de l’Ajuntament de Cambrils enregistrava l’habitant de dret del municipi número vint-mil.  Sembla ser que aquesta quantitat ha situat la nostra població en una categoria superior, és a dir, a partir d’ara ens pertoquen més regidors, ens mereixem rebre més serveis i més diners des de les administracions. Però allò que m’interessa apuntar és més la percepció que hem tingut els cambrilencs d’aquesta aparent nova realitat. És patent que, almenys des de què es va publicar aquesta dada a finals de 1999, s’ha iniciat – o potser reprès – un debat renovat sobre la realitat actual de Cambrils, que ha girat entorn de temes com ara la identitat, la integració social, el dèficit de serveis i infrastructures, el creixement urbanístic i el pes dels diversos agents econòmics. Un debat que s’ha dut a nivell informal, en converses de veïns, d’amics, dins les associacions o parlant amb forasters, i tímidament però cada cop més present, en mitjans de comunicació, com ara aquesta mateixa “Revista Cambrils”. Fins i tot el vocabulari polític ha canviat els darrers anys; fixeu-vos com molts regidors i tècnics municipals ja fa temps que han desterrat el mot poble dels seus discursos i comunicacions, i parlen de manera omnipresent i reiterativa de ciutat. Aquesta nova percepció – o imposició? – topa amb aquells que es resisteixen a abandonar el poble per la ciutat, o aquells que vacil·len entre les dues formulacions. Així doncs, aquest debat regenerat darrerament inclou entre els seus temes principals la dicotomia Cambrils-ciutat / Cambrils-poble, entre els ferms defensors d’una nova realitat i els resistents als canvis viscuts. Semblaria que no calgués dir que la xifra de vint-mil habitants no és més que una convenció a l’hora d’establir categories de ciutats i que el simple criteri demogràfic no és suficient quan es vol definir una població. Una bona planificació de la gestió municipal ha de prendre en consideració altres magnituds i s’hauria de basar en tot aquell discurs científic respecte la definció de les poblacions que proporciona l’àmbit de la geografia urbana i l’urbanisme. En primer lloc, els habitants són comptabilitzats en una unitat administrativa – el municipi de Cambrils, en el nostre cas – que pot tenir poc a veure amb la realitat física de la distribució de la població sobre el territori: en el cas de Cambrils, un estudi demogràfic rigorós hauria de plantejar-se el tractament dels nuclis del Molí d’Avall i dels Arcs, així com l’enllaç de les barriades de Llevant amb Salou. Una altra qüestió a tenir en compte (especialment en el disseny de plans de gestió de residus, de mobilitat i de sanitat) és la de la població flotant, que com a mínim representa un volum d’unes cinc mil persones durant els mesos d’hivern. Però existeixen altres variables per tal d’avaluar l’abast de la realitat urbana, que podríem anomenar-les quantitatives. Són la densitat de població, la mobilitat laboral, els fluxos comercials, l’estructura econòmica o les jerarquies d’especialització dels serveis. Manca un estudi rigorós de totes aquestes variables per a Cambrils, però crec que els defensors del Cambrils-ciutat es basen en elles, sobretot en el criteri demogràfic ja comentat.

De l’altra banda, m’atreviria a afirmar que els detractors del Cambrils-ciutat, aquells que se senten a gust amb el poble, se serveixen de criteris perceptius i emocionals, no per això menys vàlids que els criteris quantitatius anteriorment citats. El concepte d’un Cambrils-poble és fruit d’un conjunt d’impressions i imatges formades sobre l’espai immediat on vivim. Les percepcions d’unes relacions socials estretes, uns vincles de parentiu extensos i una manera de fer en la gestió municipal s’assemblen  a voltes més a les d’un poble que allò que entenem per ciutat, i podríem afegir-hi, per què no, una certa resistència derivada de la nostàlgia. Més enllà d’aquest debat local s’hi situen les apreciacions que han fet diversos autors sobre el fet urbà a Catalunya. Aquestes han superat ja la divisió entre rural i urbà, i mostren un país quasi completament urbà, entre el model de les xarxes de ciutats, i aquell que confon el territori català en una única i indelimitable ciutat difusa.

Tornem a Cambrils, però. La percepció que ens formem de la nostra localitat és bàsica a l’hora de seguir un model de gestió, dit d’una altra manera, l’elecció d’un determinat model per a Cambrils compromet el seu futur. Aquesta percepció s’hauria de quantificar científicament (prenent en consideració les variables quantitatives, però sense menystenir els criteris perceptius i els socials) per tal d’avaluar-ne els problemes que s’hi puguin donar: problemes d’habitatge, d’equipaments i serveis, de transport, d’oci, de medi ambient i d’identitat. Però és correcte el model que s’ha vingut adoptant els darrers anys? A aquestes alçades se’n podria fer ja una valoració: Cambrils ha crescut i està creixent a un ritme molt ràpid, potser massa ràpid. De manera immediata, han anat apareixent mancances, insuficiències i problemes de previsió, com ara se m’acut, la saturació del casal de la gent gran i de la biblioteca pública al poc temps d’inaugurar-se (succeirà el mateix amb el relluent casal cultural i ocupacional?), o la sobredimensió de l’estació d’autobusos. Però penso que en aquests moments ens estem enfrontant a dos problemes força greus. Un és l’actual creixement insostenible del municipi, que està comportant veritables delictes ecològics (per exemple, la destrucció del pinar del Mas d’en Bosch), delictes patrimonials (vegeu infra) i la creació d’un model urbanístic nefast, superat ja ens els països desenvolupats, el de la ciutat domèstica, dormitori, impersonal, desvinculada del centre i mal connectada internament, indigna de tolerar una Agenda 21. Realment no s’ha après res dels grans errors urbanístics de l’època franquista, de fet molts d’ells encara persisteixen (penso amb els barris de Ponent). L’actual creixement urbanístic de Cambrils és més un atemptat a l’ecologia social que al medi físic, i l’argument de manca de sòl urbà ha esdevingut completament artificiós. Davant d’una evidència d’aquestes característiques no puc més que sorprendre’m de l’enorme satisfacció del nostre regidor d’Urbanisme davant d’aquesta conjuntura, segons va afirmar en aquesta revista el març d’enguany; declaració que fóra bo retenir en la memòria col·lectiva dels cambrilencs, comparable a aquell que en el seu dia va dir “Cambrils, campo de demonios...”. Sóc conscient que tot el país viu un període febril de nous plans parcials, però això no deslliura cap decisió; decisions que d’altra banda s’escapen de l’àmbit local en algunes ocasions: penso en el cas de Saba i l’aixecada de camisa del pàrquing soterrat, o el futur atemptat de Med Group al entorns del Parc Samà i la màgia de canviar les disposicions.

Finalment, l’altre problema greu que Cambrils es veu obligat a afrontar, i que s’agreugerà encara, al meu entendre, és la pèrdua (o potser ja és manca?) d’identitat. La poca integració de la perifèria amb el centre, la regionalització social (l’anomenat zoning: compareu els trets socials i culturals dels següents barris: Casc Antic, Eixample Platja i Vilafortuny), la no previsió d’espais de socialització en les noves zones d’urbanització, la pèrdua de la memòria col·lectiva i històrica, són processos que ocorren a Cambrils. D’especial interès personal així com de gran actualitat és la destrucció del patrimoni històrico-arquitectònico-arqueològic del municipi (l’enderrocament d’antics masos degut a la taula rasa que es fa sobre el territori, quan moltes ciutats, entre elles moltes de l’àrea de Barcelona, integren antics masos en el seu casc urbà i els aprofiten per a usos municipals – és un suggeriment...). Això potser ja és un tema per una altra ocasió... I davant tot això, què? Deixeu-me que no en tingui prou amb la participació democràtica en les eleccions de cada quatre anys. Suposo que el reaccionarisme ha de venir de la ciutadania, però aquesta ha de prendre consciència del que s’apropa i ser capaç de proposar models alternatius per a la nostra població, basats en criteris racionals i objectius. Poble o ciutat? Tant és, però no volem ser només un assentament humà, sinó un indret de vida comuna.